En aquell instant no podia transmetre el que sentia
però de moment se'm va amagar el sol.
No podia soportar veure't per última vegada,
no es podia dissimular el meu plor.
Vas entrar al quiròfan, et vaig mirar
amb una mirada de complicitat, no va fer falta parlar
per a dir-te tot el que t'estimava,
et posàren el degotador i tot es va silenciar.
Per què a tu, àngel caigut del cel?
Per què a tu? La vida, no la comprenc,
ni perquè la químio fa més mal que bé.
Tot el que havies fet per mi en aquests anys,
tot el carinyo que et tenia, totes les experiències viscudes junts.
Esperava, nerviosa, a la sala d'espera, mentre pensava com d'importants
érem l'un per l'altre, en totes les abraçades que mai ens podiem rebutjar,
i en com, radicalment, tot allò anava a canviar.
Tenia una estranya sensació
de que no tornaria a mirar els teus ulls.
no soportava la idea, no volia despertar
i no poder, la teva melosa veu, altre cop escoltar.
no creguis que no se'm feia dur
observar-te dintre d'aquella habitació fosca
i sentir com el teu cor s'en anava per sempre.
Perquè no hi havia història d'amics tant bonica com la nostra,
perquè era molt injust el que t'estava passant.
Al cap d'uns pocs dies vas despertar,
el doctor va dir que tot anava bé, no saps això com em va animar.
Un altre cop et vaig abraçar sense deixar-te anar.
Un somriure magnífic vaig veure als teus llavis dibuixar
i això em va fer tan feliç què, un crit no vaig poder evitar amagar.
Ara hi ets de nou amb mi,
però saps que ho vaig passar prou malament.
Saps què per tu hagués donat la vida,
i aquesta poesia què, m'ha costat bastant de fer,
però finalment he pogut descriure
com d'important és per mi el teu somriure.
Espero que valoris el que jo vaig sentir en aquell moment,
perquè jo per tu mataria, i ho saps perfectament.
